Andreu Prats Barrufet, prevere

El servent de Déu Andreu Prats Barrufet, fill dels esposos Marià i Dolors, va néixer a la Selva del Camp (Baix Camp) el dia 7 d´agost de 1886. El 17 d´agost d´aquell any 1886 va rebre el baptisme, i l´orde presbiteral el 21 de setembre de 1912.

L´any 1915 va ser nomenat vicari de la Parròquia de Sant Miquel Arcàngel de l´Espluga de Francolí, i el 1931 va ser nomenat rector de la Parròquia de Sant Salvador dels Pallaresos.

Els seus feligresos dels Pallaresos (Tarragonès) el tenien per un sant i així mateix ho creien els seus enemics, els quals l´apreciaven com a persona particular, però l´odiaven com a sacerdot. Un cop al mes feia una hora santa davant del Santíssim, cada dia, el viacrucis agenollat i una visita diària al Santíssim d´un quart d´hora, com a mínim. Vivia pobrament i el que tenia ho donava als necessitats.

Era escrupolosament pulcre en les coses del culte i en la neteja de l´església. Apòstol infatigable en la predicació, en la pregària, en el confessionari, en la catequesi, en les visites als malalts, parlant amb la gent, etc. Profundament humil. Mai no prenia cap decisió sense haver-la precedit d´una estona de pregària.

Pressentint la persecució religiosa, va dir als seus companys sacerdots: «Ens hem de preparar per al martiri; estic segur que s´apropa l´hora del nostre sacrifici.» Quan va esclatar la revolta del 36 era rector de la parròquia dels Pallaresos. El dia 22 de juliol va ser convidat a deixar l´abadia abans de les 4 de la tarda. Després va dir als seus amics: «No marxaré si no és a la força; que els meus feligresos no puguin dir que els he abandonat.» Un amic li va contestar que això era una temeritat. Per això cap a les tres es va congregar al temple amb un bon grup de feligresos, als quals va beneir amb el Santíssim i se´n va acomiadar amb paraules paternals. Es va refugiar a casa Bofarull amb un amic seu. Al capvespre totes les coses de l´església van ser cremades, mentre Mn. Andreu i el seu amic sortien cap al camp. Mn. Andreu va plorar amargament i van resar el rosari amb el firmament il·luminat per les flames dels objectes de l´església. A les dues de la matinada van retornar a casa Bofarull, on va romandre sis dies pregant i celebrant cada dia missa.

El dia 27 de juliol van amenaçar la família que l´acollia amb aquestes paraules: «No sé si teniu el capellà, però si el teniu l´assassinaran aquí mateix.» En assabentar-se´n, Mn. Prats va determinar anar-se´n, camps a través, a casa del seu germà, a la Selva del Camp. Abans li van portar menjar durant tres dies a l´indret de la Cogullada. Aquí passava el dia resant. Conservava la pau i, preveient el seu martiri, repetia: «Estic conformat a passar tot el que Déu vulgui.» «Si la meva mort ha de contribuir al triomf de la fe, que vingui com més aviat millor.» Per fi va arribar a casa del seu germà de la Selva del Camp, on passava el temps resant, sovint amb els braços en creu.

El dia 13 d´agost es va presentar el comitè. Els seus membres van dir a la seva cunyada Antònia Roselló que es veurien obligats a matar-la si el capellà desapareixia de casa seva. A les 10 de la nit hi van anar dos homes armats reclamant el capellà. Aquest va contestar: «Ja vinc.» Va prendre el breviari i el van conduir al comitè, on va ser insultat i maltractat. Van determinar de portar-lo a Reus a declarar. En acomiadar-se del seu amic Jacint Felip li va dir: «Felip, ets molt bo, fins al cel.» Per fi se´l van emportar en direcció a Reus, i en el quilòmetre quart el van invitar tres cops a cridar «Visca la República», però ell repetia amb fervor: «Visca Crist Rei!» Els va exhortar a la conversió, a la vegada que els perdonava. Al final li van disparar uns trets amb tan mala forma que el dia següent encara se sentien els seus gemecs. El van assassinar només perquè era sacerdot. Va ser enterrat al cementiri de Reus.

És bo de subratllar unes paraules que va escriure a la seva majordoma des del seu refugi: «Si algun dia sabessis la feliç sort del meu martiri, alegra-te´n, perquè seré comptat amb els de Jesús, que són els del Calvari. […] Conformem-nos totalment amb la voluntat de Déu, que en això consisteix la veritable felicitat.»

Aquesta entrada ha esta publicada en Causa de Tarragona. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.